Restauració d’una col•lecció de 2.000 monedes de plata del segle XVII
El Museu d’Arqueologia de Catalunya conserva des de l’any 1964 una important col·lecció de més de 2.000 monedes de plata del segle XVII procedents de la costa de Sitges (Garraf). Desprès de diverses actuacions puntuals, entre el 2005 i el 2014, i finalment al 2015 s’endega un procés global de conservació – restauració del conjunt de les monedes, establint un projecte conjunt entre el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Centre de Restauració de Béns mobles de Catalunya. Aquest projecte global es decideix encetar després de la visita de representants del Consorci dels Museus de Sitges i del conservador en cap de Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Fins a aquest moment s’han restaurant 700 monedes del total, disposant d’informació preliminar, tant dels processos de conservació – restauració a aplicar com pel que fa a dades preliminars de caràcter històric.
Els resultats de la restauració entre el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Centre de restauració de Béns mobles de Catalunya i a la documentació del conjunt permetran projectar una futura exposició, prevista pel 2017.
2. La troballa
L’abril de 1962 es va produir la troballa casual d’un lot de monedes de plata de davant les costes del Garraf. Es tractava de més de 2400 monedes del segle XVII bàsicament dels regnats de Felip III i Felip IV que foren dipositades al Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona per la Comandància Militar de Marina de Barcelona el dia 11 de juny de 1964.
Els especialistes en numismàtica Pere Vegué i Felip Mateu varen elaborar un informe l’any 1964 amb una primera avaluació, esmentant 2.498 monedes entre rals de a 4, rals de a 8, rals de a 2 rals de a 1 i una gran quantitat de monedes indeterminades.
Les monedes restaren a la caixa forta del MAC fins que el Museu endegà un ambiciós programa
de restauració i de recuperació planificat a finals del 2014 entre el Museu d’Arqueologia
de Catalunya i el Centre de restauració de Béns mobles de Catalunya per tal de commemorar els 50 anys de l’arribada del tresor al Museu.
Aquest tresor s’ha considerat que formava part de la soldada que transportava el galió La Magdalena, un vaixell de guerra de la Real Armada i que havia salpat de Cadis el 18 de maig de 1642 durant la Guerra dels Segadors amb l’objectiu de recuperar Barcelona per a la Corona espanyola. La Magdalena era una embarcació de 66 canons, sota les ordres del comte de Tirc
onel i amb una dotació d’aproximadament 800 homes que sucumbí a l’atac del vaixell francès De Guise 1 de juliol de 1642 en el decurs del combat iniciat el 30 de juny de 1642 entre les armades franceses i espanyoles i que es perllongà set dies.
3. Les monedes
La majoria de les monedes són macuquines: monedes encunyades de forma grollera, de vora irregular i amb inscripcions de mala qualitat. En aquest cas, però, no importava que la fàbrica fos imperfecta, valien el mateix que qualsevol altre moneda, ja que el que era important era que el pes en plata fos el correcte. Havia molta necessitat de plata ràpida per a pagar deutes o reinvertir.
Tant les macuquines com les monedes de plata rodones circulaven amb normalitat i tenien el mateix valor. Eren de plata, es deien Rals, i segons el pes tenim des de Rals de a 8 (27,468 gr.) fins a de a 1 (3,35 gr.), amb una riquesa per llei de 93% de plata. Els Rals són la base del sistema monetari espanyol, i es van produir des de 1480 fins a 1773. Els rals de a 8 i a 4 tenen el nom de monedes grans o dobles, la resta s’anomenen senzilles. Van ser de curs legal, molt utilitzades en el comerç internacional perquè tenien fama de que la seva finesa en plata estava assegurada.
Les que s’han treballat al MAC són rals de a 8, 4, 2 i1 corresponent a Felip II, III i IV. Faltaria veure quin percentatge de cada, en una primera classificació als anys 60’s, va sortir que hi havia més quantitat de rals de a 4 i de a 2.
Les macuquines es fabricaven fonent el metall i convertint-lo en làmines a cop de martell. Es pesaven i si excedien en pes, es retallaven els cospells fins a tenir el pes que marcava la llei (27,468 gr. si eren rals de a 8, per exemple). Al ser retallades amb aquest sistema totes són diferents. Es gravaven llavors els cunys amb les sigles del “ensayador”, que era qui assegurava el pes i la llei de la moneda, així com la data de l’encuny, tot i que no sempre complien la normativa. Les monedes que s’han analitzat fins el moment mostren, en diversos graus de conservació, la següent informació:
Anvers:
Revers:
Les monedes ja restaurades mostren que van estat encunyades a Potosí, Mèxic i Segòvia, a l’espera d’un estudi més exhaustiu.
Monedes fraudulentes (febles). A Potosí es va adulterar la plata afegint-hi més coure durant 40 anys. Quan el mercat es va adonar, les va refusar, i la divisa espanyola va caure en descrèdit (quan a una moneda legal li falta plata, se li diu “feble”). Les nostres macuquines són just del període en que circulaven monedes adulterades. Seria interessant saber si algunes estan adulterades o no mitjançant anàlisis de composició.
4. El procés de conservació - restauració
L’objectiu primordial és la conservació de les monedes, però també reintegrar el seu valor estètic i històric, ja que com és evident a simple vista la corrosió i les concrecions fan impossible veure ni el relleu ni l’encuny. Les tasques de restauració de les monedes són essencials, ja que en l’estat en que es troben és impossible realitzar cap mena d’estudi o recerca.
Només amb la intensa tasca de restauració realitzada ha estat possible retornar-les a un estat en què aquesta recerca s’ha pogut desenvolupar i, per tant, obtenir les dades imprescindibles. Això demostra no tan sols la importància sinó fins i tot la necessitat que existeixi una interrelació constant entre les tasques de restauració i recerca històrica, que en molts casos acaben sent una mateixa cosa.
Restaurar les monedes ha estat una feina especialment complicada, atès la variabilitat de patologies que em pogut documentar en cada moneda centrades en concrecions i corrosions de diferents tipus.
Aquestes diferents patologies es poden explicar en part pel tipus de moneda tractat, ja que presenten diferències entre elles. Per exemple, la forma en que es fabriquen les macuquines comporta que cada una sigui una peça única, no hi ha dues iguals, són peces artesanals. Altres diferencies estan en la quantitat de plata que també varia segons el real. L’encuny també és de dates diferents i de procedències diferents, com comencem intuir després de la intervenció.
Aquestes variabilitats han comportat que el tractament hagi estat diferent en cada cas, tractant cada moneda com a peça única, a mida del que necessita cada moneda.
Sobre les patologies trobem concrecions de fons marí de diferent natura: calcaria, silícia, fins i tot restes d’animals marins. En alguns casos també trobem barrejat òxid de ferro, que ens indica que algunes d’aquestes monedes van estar en contacte amb peces de ferro avui desaparegudes. En part d’aquestes monedes trobem també barrejat clorur i carbonats de coure, en diferents disposicions, capes superficials o gruixos.
Per sota de la resta de capes, finalment trobem una mes compacta i més o menys gruixuda de clorurs i sulfurs de plata, disposada directament sobre el metall. El fet d’haver estat soterrades al fons marí durant més de 300 anys, ha provocat que bona part del relleu de la moneda es conservi en els productes de corrosió. És a dir la plata s’ha transformat en clorur i sulfur de plata en les seves capes més externes.
A mida que evolucionava el lent i intens procés de restauració va ser també necessari disposar d’informació sobre les pròpies monedes pel que fa a material, sistemes de fabricació etc, ja que sense aquesta informació hauria estat impossible continuar les tasques de restauració amb garanties de preservació de les peces. És per això que hem desenvolupat una intensa tasca de recerca per tal d’obtenir aquesta informació de caire històric, tasca que per altra banda ha permès obtenir dades molt interessants sobre la història d’aquestes monedes.
La tasca de conservació – restauració s’ha encaminada a l’eliminació de les concrecions i de la corrosió que impedia veure el relleu i per tant la informació que conserva cada moneda. Per eliminar aquests dipòsits s’han utilitzar diversos mètodes de dissolució química, diferents segons la ocasió, que permetés dissoldre aquests materials en una dissolució. Però no es podia eliminar la capa de corrosió en la que es pot llegir el relleu, o perdríem bona part de la informació. En aquest casos no es pot realitzar un procés de dissolució, sinó treballar amb mitjans electroquímic o electrolític, separant el clor o el sofre de la plata, de forma que revertim el procés de corrosió de manera artificial. Un cop acabat aquest procés, cal neutralitzar tots els productes químics que hagin pogut quedar de forma residual en les monedes, procediment que es realitza amb diferents immersions en aigua desionitzada.
El darrer pas és establir un procediment de inhibició, ja que la plata és un material que tot i ser bastant estable es sulfura amb bastant facilitat i es torna de color negre. Per alentir-ho utilitzem diferents tipus d’inhibidors, que tenen la capacitat d’alentir aquesta nova formació de sulfurs.
