Capitell bizantí de Sant Polyeuktos.

Capitell de notables dimensions de forma troncocònica i arestes arrodonides. La base en forma de motllura té una decoració formada per òvuls amb creus inscrites que alternen amb fulles trilobades. Tota la superfície del capitell es troba decorada per tres cornucòpies superposades de les que surten sengles branques de fulles d’acant realitzades amb un trepant de bona faiçó i profunditat. El cimaci presenta una filera de plantes trilobades adornades amb una perla. En un moment determinat la peça va ser buidada per tal de fer-la servir com a pica baptismal.

Exposicions

Catalunya Medieval, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Pia Almoina, Barcelona, 1992

L’Islam i Catalunya, Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 1998

Bizancio en España. De la antigüedad tardía a El Greco, Museo Arqueológico Nacional, Madrid, 2003.

Sant Polyeuktos. Una església constantinopolitana

L’església de Sant Polyeuktos va ser manada construir per Júlia Anicia com a exhibició propagandística del seu poder aristocràtic davant del nou emperador Justinià, considerat per la noblesa com un sobrevingut. Aquest repte aviat va ser contestat pel mateix emperador que va manar construir Santa Sofia eclipsant amb la seva magnificència la veïna església de Sant Polyeuktos. Se sap que l’edifici es va mantenir en perfectes condicions fins el segle XI i que el seu declivi data del segle XII. Així, la dispersió de les restes arquitectòniques les hem de situar a partir d’aquest segle. Recentment, han estat identificats diversos vestigis a Venècia, concretament a l’església de Sant Joan i Sant Pau, reutilitzats com a capitells. Efectivament, gràcies a les excavacions que es dugueren a terme a Istambul a l’antiga àrea ocupada per Sant Polyeuktos anomenada Saraçhane es va poder identificar l’estil decoratiu de l’antiga església amb evidents influències sassànides que coincideixen amb els capitells que coronen diverses pilastres del temple venecià i que són molt similars al que es conserva a Barcelona. Hom pensa que van arribar a Venècia a partir de 1204 després de que els venecians ocupessin la capital bizantina arran de la IV croada, i concretament entre 1204 i 1261, període del domini venecià a la capital de l’Imperi.

De Constantinoble a Barcelona

Des de que el capitell va ser identificat com d’origen bizantí, no han estat pas poques les hipòtesis que ajudessin a explicar la seva arribada a la capital catalana. Entre les explicacions que han tingut més requesta figura la possible intervenció dels almogàvers en el trasllat a Barcelona. Nogensmenys, la companyia catalana mai va saquejar Constantinoble, com si que ho van fer els venecians. Així, una possible explicació seria que el capitell arribés a Barcelona des de Sicília, conquerida pels catalans  l’any 1282, l’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. Nogensmenys, el misteri encara perviu i res s’ha pogut demostrar.

El que si que se sap del cert és que el capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada. L’església gòtica que tenia encara algunes parts romàniques servia com a capella de l’Ajuntament de Barcelona després de ser suprimida com a parròquia per un decret de l’any 1835. Algunes peces interessants de l’església van anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè, entre elles el nostre capitell.

A l’església de la Mercè va servir com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936 quan desprès del sollevament del general Franco, es va desfermar la revolució amb una crema sistemàtica de convents i esglésies, i la Mercè no en va ser una excepció. Els esforços de la Generalitat de Catalunya per al salvament del patrimoni es van traduir en diversos decrets. Entre els primers, pocs dies després de produir-se els saquejos i amb caràcter d’urgència, el del 21 de juliol de 1936 de creació de la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya, al que va seguir el del 24 de juliol d’incautació de tots els materials arqueològics que estesin en edificis públics. Finalment, el 17 de març de 1938 s’incorporava el capitell de Sant Polyeuktos al Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya i al registre d’aquest patrimoni juntament amb molts d’altres objectes arqueològics d’especial rellevància i singularitat.

Bibliografia recomanada

Barsanti, C.; Pilutti Namer, M., Da Constantinopoli a Venezia: nuove spoglie della chiessa de S. Polieucto, Nea Rhome, 6, 2009, 133-156

Hayes, J.W, Esxcavations at Saraçhanein Istambul, Princenton University Press, 1992

Puig i Cadafalch, J., Folguera de, A.; Goday y Casals, J., L’arquitectura Romànica a Catalunya. Volum I. L’arquitectura Romana. L’arquitectura cristiana preromànica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1909, 350-352.

Mango, C., Ševčenko, I., Remains of the Church of St. Polyeuktos at Constantinople, Dumbarton Oaks Papers, 15, 1961, 243-247

Shlunk, H., 1964, Byzantinische Bauplastik aus Spanien, Madrider Mitteilungen , 5, 234-254

Singes, J., Archivo gráfico de España y la Península Ibérica VI: El periplo de un capitel bizantino en España, Sociedad Española de Bizantinística, Boletín nº 9, junio, 2011, 3-10

Àngels Casanovas i Romeu

Conservadora