Els avenços tecnològics que es van produir a la prehistòria van ser tan revolucionaris com els actuals, tot i que molt més espaiats en el temps. La humanitat va canviar gràcies al domini del foc, a la talla de la pedra i a la fabricació de les primeres eines. Aquestes millores van ajudar a consolidar les comunitats i a estimular el seu progrés material. L'agricultura, la ramaderia i la producció de ceràmica també van ser autèntics revulsius, que van portar a la sedentarització, a l’acumulació d'excedents i a l'inici del comerç.
Per fi alguns grups podien especialitzar-se en tasques diferents de l’estricta recerca d’aliments, com ara la metal·lúrgia o la producció de joies, autèntics objectes de luxe de l’època. Noves necessitats generaren nous pensaments, formes artístiques i simbòliques cada cop més elaborades. Les mateixes societats evolucionaren envers models més complexos, amb l’aparició de les primeres jerarquies i dels primers dissenys urbans.
A poc a poc, les cultures prehistòriques varen aglutinar l'ànima col·lectiva europea d'una forma definitiva. Nosaltres som hereus directes d'aquell món.
El paleolític (-2.500.000 a -10.000 anys) és la primera etapa de la humanitat i, de molt, la més llarga. És l’època en la qual va néixer la nostra espècie, que va evolucionar des dels primers homínids fins a arribar als éssers humans actuals –l’Homo sapiens–, fa només entre 200.000 i 160.000 anys. Es considera que comença amb les primeres eines de pedra i que acaba amb l’inici de l’agricultura.
Encara que ens sembli una època molt llunyana, va ser fonamental per al nostre desenvolupament, ja que durant aquest període els nostres avantpassats van adquirir els trets que defineixen la condició humana: fer eines, dominar el foc, parlar i comunicar-se, representar la realitat, acomiadar els morts...
El neolític (-6.000 a -3.000 anys) és un període de grans transformacions econòmiques, culturals i socials. Sovint es parla de revolució neolítica i es compara la transcendència d’aquest procés amb la importància que va tenir per a la humanitat el control domèstic del foc.
Els éssers humans, que durant dos milions d’anys havien viscut de la caça i la recol·lecció, van adoptar l’agricultura i la ramaderia com a fonts de subsistència i van començar a explotar espècies domesticades a l’Orient Mitjà a partir del 8.000 aC. Van aparèixer els poblats estables i les primeres explotacions mineres i es va generalitzar l’ús de la ceràmica. Amb les noves formes d’organització social, que van permetre concentrar els esforços comunals cap a objectius concrets, es va introduir a la vegada el germen de les desigualtats socials.
El neolític acaba cap al 2.500 aC amb l’arribada dels primers estris de metall i de les tècniques per obtenir-lo. La introducció d’aquesta tecnologia marca l’inici de l’edat del bronze. Progressivament van delimitar el seu territori i, a més d’ocupar les cavitats que els oferia el terreny, van bastir poblats ben estructurats, amb cabanes i habitatges que sovint tenien sòcols de pedra.
Els sepulcres de fossa individuals van ser substituïts per enterraments col·lectius, veritables osseres que podien contenir les restes de desenes d’individus. N’hi havia de diferents tipus, però els més singulars són, sens dubte, els monuments megalítics, grans panteons que requerien per a la seva construcció l’esforç de tot el grup i uns coneixements tecnològics cada cop més complexos.
A la prehistòria, la pedra era molt més que pedra. Les roques representaven l’esperit de la col·lectivitat, eren el testimoni dels avantpassats.
El megalitisme va ser la primera gran arquitectura europea i es va estendre per gran part del continent: des de Portugal als Països Bàltics, d’Itàlia al centre d’Europa. El terme ve demega (‘gran’, en grec) i lithos (‘pedra’) i serveix per designar tots els monuments construïts a la prehistòria amb grans lloses de pedra. Els més coneguts són els dòlmens, però també pertanyen a aquesta categoria les cistes, els menhirs, els cromlecs, els hipogeus, els paradòlmens i algunes coves modificades.
El megalitisme no correspon a una sola fase cultural. Va ser un tipus d’arquitectura funerària comú a poblacions diverses. Es va emprar durant uns 3.000 anys: des del neolític mitjà (V mil·lenni aC) fins al calcolític (edat del coure) campaniforme i la primera edat del bronze (II mil·lenni aC).
Del bronze final a la primera edat del ferro
Fa uns 3.300 anys es va produir a Catalunya un gran canvi social, econòmic i ideològic que deixa enrere la prehistòria. Aquesta evolució portarà cap a societats més complexes i especialitzades.
Un dels factors decisius de la transformació són els contactes entre les comunitats locals i altres grups forans. Durant el bronze final (1300-700 aC) hi ha estrets lligams entre els pobles d’ambdós cantons del Pirineu. Més endavant, a la primera edat del ferro (700-550 aC) els contactes s’ampliaran a tota l’àrea mediterrània.
L’agricultura i la metal·lúrgia protagonitzen un fort desenvolupament gràcies als estímuls exteriors, a l’aplicació de tecnologies més eficients i a nous materials com el ferro. Els productes locals, especialment cereals, minerals i metalls, s’intercanvien per altres d’exòtics com el vi, els perfums i els objectes de prestigi aportats pels comerciants mediterranis, fenicis i grecs. Aquest comerç afavoreix el lideratge dels caps locals, que fan d’intermediaris amb els nouvinguts i manifesten el seu poder exhibint riqueses.
