Sarcòfag dit de Santa Eulàlia


Sarcòfag de forma rectangular decorat amb estrígils, distribuïts en dos camps i desenvolupats en sentit contrari l’un de l’altre separats per una cartela quadrada al centre anepígrafa. Els laterals es troben també decorats amb estrígils. A l’interior es marca la capçalera de forma arrodonida, sense tapa.

Una història accidentada

El sarcòfag procedent segurament de la necròpoli paleocristiana que es troba sota l’actual basílica gòtica de Santa Maria del Mar s’emprava des de temps immemorial com a pica baptismal de la parròquia. Se sap que dins del temple gòtic va tenir diverses ubicacions, fins a 1829 adossat al contrafort que separa les capelles de Santa Rita de Càssia i de Santa Marta, i a partir d’aquesta data el sarcòfag va ser traslladat a l’actual capella del Roser, aleshores dedicada a Sant Antoni Abat. L’any 1936, pràcticament a l’endemà del sollevament del General Franco es desfermà amb fúria la revolució  i començaren els saquejos de les esglésies, Santa Maria del Mar fou una de les primeres patí una important destrucció de les seves obres d’art i un devastador incendi, el nostre sarcòfag va ser arrencat i llançat davant de la porta de l’església. L’escultor Frederic Marès coneixedor dels fets alertà els responsables del Museu d’Arqueologia de Catalunya i Josep Colomines s’hi personà immediatament per tal de recollir tots els fragments del sarcòfag i portar-los cap al Museu. Un mes desprès,  un decret de la Generalitat de Catalunya publicat el dia 11 d’agost incorporava al Patrimoni del poble totes les restes arqueològiques de Catalunya que es posaven sota la custòdia del Departament de Cultura de la Generalitat. 

Un sarcòfag lligat a la llegenda. Sobre Santa Eulàlia de Barcelona

La història dels martiris dels sants es coneixen a través de diverses fonts. La primera Eulàlia coneguda es citada per Prudenci (340-405) i es refereix a la màrtir de Mèrida. Per a santa Eulàlia de Barcelona ens haurem d’esperar a època visigoda, la seva història es troba escrita en diversos llibres anomenats Passionaris, allí es recollien les vides dels màrtirs que es llegien el dia de l’aniversari del martiri. Pel que fa a Eulàlia de Barcelona aquest dia és el 12 de febrer. Diu la llegenda que Eulàlia era una adolescent que coneixedora de la promulgació del governador Dacià de la persecució de tots els cristians, es presentà davant el governador per proclamar la seva fe, fou martiritzada i morí a la foguera.

Tret del problema de l’existència de dues Eulàlies màrtirs hispàniques i de saber si en realitat tenen un mateix  origen, pel que fa al nostre sarcòfag la història no acaba aquí. Efectivament, de la tradició provada de la devoció a la santa en època visigoda, l’hipotètic descobriment del sarcòfag es deu al bisbe Frodoi. Era l’any 878, desprès de tres dies de rogatòries per tal de descobrir el cos de la màrtir, el bisbe tocant amb el bàcul un racó de l’altar situat a la primitiva basílica va trobar que sonava vuit, en aquest punt va manar excavar i va trobar una arca de marbre blanc. Les despulles es dipositaren en un sarcòfag més petit i van ser traslladades solemnement a la catedral on restaren al costat dret de l’altar. Actualment, romanen a la cripta dins d’un magnífic sepulcre gòtic. En aquest darrer trasllat s’embolcallaren amb un ric teixit de seda amb flors de llis brocades en or, tal i com ens descriuen els testimonis que obriren el sepulcre en plena Guerra Civil. El teixit es va treure, però les restes quedaren dins del sepulcre on encara es van poder veure per darrera vegada el 14 de desembre de 1939.

Bibliografia recomanada:

Balil, Alberto; Los sarcófagos paleocristianos de Barcelona,  Studi in onore di Aristide Calderini e Roberto Parebeni, Industria Grafiche A. Nicola & C., Milano-Varese, 1956

Bassegoda i Nonell, Joan; Santa Maria del MAR: Barcelona, Barcelona, 1974

Botet y Sisó, Joaquim, Sarcófagos romano-cristianos esculturados que se conservan en Cataluña, Barcelona, Establecimiento tipográfico Jaume Jepús,1895

García Rodríguez, Carmen, El culto a los santos en la España Romana y visigoda, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid 1966

Puig i Cadafalch, Josep, L’arquitectura romànica a Catalunya, Volum, I , Barcelona 1909

Travesset i Queraltó, Magí, La realitat històrica de la Màrtir Eulàlia a la Barcelona del segle IV. Resultats de les excavacions arqueològiques de la necròpolis palaocristiana de Santa Maria del Mar, Finestrelles, 13, 2005, pp. 73-101

Àngels Casanovas

Conservadora

Període: Tardoromà

Dates: Finals segle III inici segle IV

Lloc de procedència: Barcelona, Santa Maria del Mar

Cultura: Paleocristià

Material: marbre de carrara

Dimensions: 186 cm de llarg, 49 alçada i 84 cm de fons

Núm. d’inventari: 19919