Lluna, sol, expressió de gènere i antropomorfització




Tanit és la divinitat lunar de la cultura de Cartago. Una deïtat femenina, lligada a la fertilitat i a la sexualitat. A la nostra cultura, acostumem a associar la lluna a la feminitat i el sol a la masculinitat.

 

Es dona aquesta associació a totes les cultures per igual?

Per què assumim una certa expressió de gènere a elements naturals sense identitat de gènere o sexe propis?

 

Molts cops, imaginem i representem els elements naturals de manera humana, els antropomorfitzem, traspassant-los expressions de gènere pròpies dels humans. Això ens pot servir per reflexionar:

Quins son els trets, estereotips, etc., que associem a un element natural quan li associem un gènere concret?

 

Aquesta assimilació no és igual en totes les cultures. Per exemple, en la religió xintoista de la cultura japonesa, la lluna és una deïtat masculina, Tsukuyomi, i el sol una deïtat femenina, Amaterasu. De fet, hi ha certs passatges del Kojiki (llibre mitològic del xintoisme) on s’han interpretat actituds d’aquesta deessa com actes sàfics (d’afectivitat romàntica o sexual entre dones).

 

En altres cultures, el sol i la lluna son una única deïtat amb un gènere entremig, com Mawu-Lisa, entitat creadora de l’univers segons els pobles africans ewe i fon.

Coneixeu cap altra cultura on aquests rols siguin diferents als que plantegem des de la nostra tradició cultural?