La lluita eterna entre justícia i llei fou una qüestió que preocupà profundament la societat democràtica. L’aparició de noves lleis amb l’arribada de la democràcia sovint esdevingué motiu de confrontació amb el pensament aristocràtic més tradicional. El respecte a la llei, per injusta que fos, constituïa un dels valors fonamentals de la noblesa. Exemplificar aquest desafiament en una dona ha estat àmpliament estudiat i ha captat l’interès dels intel·lectuals des de fa dos mil cinc-cents anys.
El paper de les dones a l’Atenes clàssica estava molt condicionat per la mentalitat patriarcal tradicional grega, representada en obres com la Ilíada i l’Odissea. Les dones, considerades com a persones menors d'edat, no disposaven de cap dret polític més enllà del del seu marit, pare o fill; les seves obligacions principals eren, fonamentalment, controlar els esclaus en el nucli familiar i perpetuar la família mitjançant la funció reproductora. Qualsevol dona que qüestionés aquest ordre social era automàticament rebutjada, tant per la família com per la resta de la comunitat, d’aquí que les dones, si volien obtenir cert prestigi social, havien de mostrar-se gelosament conservadores d’aquest ordre patriarcal.
La família era l’eix principal sobre el qual pivotava la responsabilitat femenina dins la societat atenesa. Entre les responsabilitats de la dona hi havia l’enterrament i el manteniment de les tombes dels éssers estimats del nucli familiar, gestió de la qual no només havien de retre comptes davant la família i la societat, sinó també davant dels déus, ja que aquesta obligació social estava indissolublement lligada a la religiositat hel·lena.
La tragèdia constitueix un gènere literari inventat únicament i exclusivament per la democràcia atenesa. La tradició ens diu que fou el poeta Tespis qui creà un nou tipus d’art que permeté estendre les idees democràtiques entre la població atenesa. El resultat fou el teatre tràgic. La tragèdia funcionava, segons Aristòtil, seguint dos criteris bàsics: la mimesi i la catarsi. La mimesi (‘identificació’) consistia a presentar un tema històric o mitològic per reflexionar sobre algun problema present. La catarsi (‘fer net’) aportava a l’espectador el posicionament ideològic plantejat pel dramaturg sobre com se solucionaven els problemes en la democràcia.
La lluita de legitimitats entre la llei (o legalitat) i la justícia (o legitimitat) s’escenifica amb els personatges de Creont i Antígona. Creont defensa la inviolabilitat de les lleis de l’estat i Antígona, que hi ha una llei superior que transcendeix les normes temporals establertes pels homes. En aquest sentit, la supèrbia de Creont, que simbolitza la supèrbia del poder, impossibilita el diàleg i precipita els esdeveniments tràgics que portaran Creont a participar del dolor que ell mateix ha causat per aplicar amb excessiu rigor les seves pròpies lleis.
Des del punt de vista mitològic, Antígona s’insereix dins el cicle dramàtic d’Èdip. L’obra vol prevenir de les desgràcies imposades pels déus olímpics a aquells que transgredeixen les normes més bàsiques que els déus crearen per als homes. Els germans Etèocles i Polinices es maten l’un a l’altre, Ismene no dubta a trair els déus i la seva germana Antígona, mentre que Antígona, que decideix enfrontar-se tota sola a les lleis injustes de l’estat, no pot evitar iniciar una guerra, justa i legítima, que no pot guanyar i que la condemnarà a morir amb tota seguretat.
Aquest episodi mitològic està basat en el conjunt de poemes arcaics, contemporanis de la Ilíada i l’Odissea d’Homer, conegut amb el nom de Cicle tebà. Aquest conjunt de poemes èpics fou molt famós en l’antiguitat i per referències secundàries, ja que no se n’ha conservat cap fragment, se sap que fou tan important o més que la mateixa obra homèrica. Totes les tragèdies àtiques, com Antígona, que tracten sobre la regió de Beòcia, la ciutat més important de la qual era Tebes, tenen l’origen en el Cicle tebà.
